EL COL·LEGI OFICIAL D’AGENTS COMERCIALS DE REUS INFORMA:
IMPUTACIÓ COM RENDIMENTS DE TREBALL DEL COTXE D’EMPRESA
En una recent sentència de l’Audiència Nacional, es dóna el supòsit de fet d’una empresa que va posar vehicles automòbils a la disposició de determinats empleats, que podien ser utilitzats tant per a activitats de la companyia com per al seu ús particular. L’empresa va utilitzar el criteri considerar com temps dedicat a fins particulars dels vehicles el període de vacances, dies festius i caps de setmana (per als agents venedors només el diumenge) sense incloure import algun per les hores fora de jornada dels dies laborals.
En funció d’aquest criteri, va imputar com retribució en espècie el temps d’ús particular del vehicle No obstant això, la Inspecció d’hisenda va entendre aquesta imputació com incorrecta, aplicant els percentatges de temps dedicat a fins particulars del 79,9% per als agents venedors i el 80,7% per a la resta del personal sobre el temps total. La Inspecció, fonamenta la proposta de regularització sobre la base de que qualifica com rendeix la mera facultat de disposició o susceptibilitat d’ús particular amb independència que existeixi o no utilització efectiva per a aquesta fi, pel que entén que l’entitat ha de computar també com ús privat la part proporcional de les hores que estant el vehicle a la disposició de l’empleat no estiguin dintre de la jornada laboral, encloent-se tant el temps de transport o desplaçament al lloc de treball com les hores de descans. No conforme amb això, l’assumpte ha arribat fins a l’Audiència Nacional, que en Sentència d’abril de 2009, considera excessiva la imputació efectuada per la Inspecció de l’ús privat dels vehicles, que ha estat calculat teòricament a través d’una operació resultant d’aplicar el criteri de disponibilitat.
Aquest excés d’imputació es considera encara més palesa en el cas dels comercials.
Cal recordar que totes les referències legals que fa la sentència ho són a la Llei 40/1998 d’IRPF, vigent durant els exercicis afectats per la Inspecció, diu textualment la sentència: “En efecte, s’aprecia respecte del criteri de disponibilitat que no es correspon adequadament amb el tenor literal de l’article 43 de la Llei de l’Impost que al·ludeix a la «utilització» i no a la «facultat d’utilització», i fonamentalment que aquest criteri no resulta íntegrament traslladable en alguns supòsits, com el dels visitadors mèdics, que els vehicles cedits per l’empresa constitueixen el seu instrument de treball”. La Sala estima que per a la valoració de la retribució en espècie en els casos d’ús mixt d’un bé, per a fins empresarials i privats, és necessari atendre a les circumstàncies personals i professionals del treballador, de tal forma que l’ús privat que un comercial dóna a un vehicle cedit per l’empresa és més residual que el qual li dóna altre empleat que necessiti el vehicle en menor mesura, com és el cas dels directius de l’empresa. Així ha estat reconegut per la Direcció general de Tributs en la consultes de 29 de febrer de 2000 i 9 de març de 2001, citades per la part actora, en les quals recull que «en el cas d’ús mixt, la valoració de la retribució en espècie es realitzarà tenint en compte les regles anteriors, d’acord amb un criteri de repartiment en el qual, tenint en compte la naturalesa i característiques de les funcions desenvolupades pels treballadors de l’empresa…» i en la pròpia resolució del TEAC que s’enjudicia en la qual s’assenyala que «per a quantificar la retribució en espècie, haurien de tenir-se en compte la naturalesa de l’activitat que es tracti, les característiques específiques del desenvolupament de les tasques de qui utilitza el vehicle, com la destinació efectiva per a uns o altres fins». La pròpia empresa sosté un percentatge mig d’utilització empresarial ascendent al 75% per als visitadors, i del 60% per a la resta de personal al·legant que aquest criteri guarda relació amb l’adoptat per a calcular les quotes d’IVA deduïble per al mateix període, criteri que utilitza com base els quilòmetres realitzats en els desplaçaments i la Sala de l’Audiència Nacional ho admet, basant-se en un doble criteri: en primer lloc perquè correspon a l’administració provar, fonamentalment en el cas dels visitadors mèdics, que la imputació d’ús privat realitzada per l’empresa no es corresponia amb la realitat, sobretot tenint en compte que la societat va aportar prova suficient de les imputacions realitzades en el seu moment.
Enfront d’això l’administració, incomplint el principi de la càrrega de la prova recollit en l’article 114 de la Llei General Tributària , s’ha limitat a realitzar un càlcul teòric fundat en el criteri de la disponibilitat que, com s’ha exposat, no es correspon amb el tenor literal de l’article 43 de la Llei de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques , i que, a més, no va ser acceptat per la Inspecció en la liquidació tributària corresponent a l’IVA dels mateixos exercicis. En segon terme, perquè si bé és cert, tal com es recull en la resolució que es revisa, que es tracta de dos impostos diferents (IVA i IRPF) respecte dels quals regeix el principi d’estanqueïtat, no obstant això, no és menys cert que malgrat això les proves aportades són les mateixes en ambdós procediments, pel que sent idèntic el material probatori resulta conforme al principi de seguretat jurídica que les conclusions que s’arribin a respecte d’ambdós procediments no siguin diferents.
Aprofitem la ocasió per saludar-vos cordialment,